U.AT. Horta

CAPÌTOL 23. UN CAMP GAIREBÉ TAN VELL COM EL CLUB

El Feliu i Codina, el "recinte sagrat" de l'Horta, al carrer del mateix nom, és gairebé tan vell com el club que acull. Ja hem vist en el segon capítol que va ser inaugurat el 1923, només un any i mig després del naixement de la Unió Atlètica. Però el camp que coneixem avui dia no té res a veure amb aquell que va ser l'escenari dels partits dels entusiastes jugadores de l'anomenada dècada feliç. Al llarg de la història ha sofert diverses remodelacions i obres que han anat transformant tota la seva estructura. El primitiu terreny de joc estava envoltat per camps de conreu. Horta, que havia estat annexionat a Barcelona el 1904, seguia conservant en els anys vint l'essència de poble, i la major part de la seva superfície era zona rural, amb camps de cultiu, arbres fruiters, etc.El solar on es va construir el camp pertanyia a la família propietària de la masia de Can Ramis, concretament a Adelaida Matas i els seus dos filis, Ernest i Miquel Ramis, que des de llavors es van convertir en arrendataris del terreny de joc de la Unió Atlètica d'Horta i cobraven 300 pessetes mensuals. Anys més tard, el 1948, van portar l'entitat hortenca als jutjats per reclamar-ne el desnonament.

Abans d'aquest llastimós afer, els propietaris de Can Ramis van arribar a oferir la venda dels terrenys a l'Horta. Era una excel.lent oportunitat per tenir el camp en propietat, però el club no va acceptar la compra per raons econòmiques. I així, el camp va ser de propietat particular fins que l'ajuntament, per salvar el club del desnonament, el va decidir comprar i el va llogar tot seguit a l'entitat esportiva. D'aquesta manera, el Feliu i Codina es va convertir en camp municipal.

L'orientació primitiva del camp tampoc era com l’actual, i fins i tot la famosa palmera, que donava l’única ombra al camp i on els aficionats anaven a resguardar-se els dies de sol intens, es trobava al darrere de l’àrea, entre el córner i la porteria, i no com ara, en un lateral.
Aquesta situació del terreny de joc feia que el carrer Canigó no tingues sortida i que les pistes de bàsquet estiguessin situades just al darrere de la porteria.Contràriament al que es pensa, en el primitiu camp mai no va haver-hi cadires plegables. Per tant, no és cert, com alguna vegada s'ha dit, que, mes d’un cop, el públic, enfurismat per un resultat, llencés cadires al terreny de joc... i a l'àrbitre. La veritat es que la majoria d'espectadors s'havien d’acontentar veient el partit drets.

40.000 PESSETES "PER CULPA" DE LA FEDERACIÓ
L'any 1953, la Federació Catalana de Futbol va decretar que entre el terreny de joc i les grades calia que hi hagués una distància determinada, fet que no es donava al Feliu i Codina. L'ajuntament s'havia convertit, molts pocs mesos abans, en el propietari del camp per salvar l'Horta del desnonament, però en el contracte d'arrendament s'estipulava que era el club el que havia de fer-se càrrec del manteniment de les instal.lacions, per la qual cosa qualsevol obra havia de pagar-se amb diners de la seva tresoreria. I adaptar-se a la reglamentació federativa li va costar 40.000 pessetes.
Es va emprendre així la primera remodelació important del camp hortenc.
La solució més fàcil era reduir les grades per allunyar-les del terreny, i aixó es el que es va fer. També, aprofitant l'avinen-tesa, es va construir una barraca a la banda esquerra del camp per habilitar millor la família Pérez, que s'encarregava del material i el manteniment i vivia allà. No es va arreglar, en canvi, la situació de la caseta de l'àrbitre, que estava bastant allunyada del terreny de joc. Això era tot un perill quan els col.legiats havien perjudicat, segons els aficionats locals, el seu equip. Les persecucions eren el pa de cada dia... La que podríem anomenar segona remodelació va ser una mena de pas previ a la que es va fer als anys setanta. El camp, cal no oblidar-ho, en estar al mig de terrenys de conreu, tenia un desnivell una mica pronunciat. Es va anivellar el terra i es van construir una tribuna petita, sota de la qual es van habilitar dos vestidors per als equips, i una caseta arbitral. Aquesta tribuna que era descoberta, era coneguda com a Preferència. Era on ara es troba la tribuna principal. Durant les etapes presidencials d'Huguet i Cortés es van fer diverses obres que van millorar el recinte.

BENAVENT VA PORTAR A TERME LA GRAN REMODELACIÓ
Des de meitat dels anys seixanta hi havia un projecte de remodelació del Feliu i Codina, que, si es portava a terme, havia de convertir-lo en un dels millors recintes futbolístics de Barcelona. Malauradament, a causa del cost i de la poca predisposició de l'ajuntament, aquest projecte va quedar aparcat més d'una dècada als calaixos d'algun despatx de la seu social del club. Per fi, a finals de 1975, el president Domènec Benavent -que havia accedit al càrrec el 1970- i el seu vicepresident, el contractista Andrés Galindo, dues persones entusiastes i dinàmiques, després de fer no poques gestions i buscar ajudes, van decidir posar fil a l'agulla i tirar endavant l'obra que va començar el 1976.
De fet, es va fer tot nou, començant per la gran tribuna de seixanta metres sota la qual es van construir uns moderns vestidors per a jugadors i àrbitres. Es va edificar, a més l’actual complex esportiu, situat al costal del camp de fubtol. La gestió de Domènec Benavent, curiosament, va ser força criticada per una part dels socis hortencs en els anys que va ocupar la cadira presidencial, però després la seva labor ha estat reconeguda, fins i tot, pels seus máxims detractors.
Fer del vell Feliu i Codina un camp amb cap i peus va ser el millor dels seus llegats com a màxim dirigent de la Unió Atlètica d'Horta. Una dècada després, a principis del 1986, durant la presidència de Ramón López, es va portar a terme una altra millora molt important per dotar el Feliu i Codina d'un modern enllumenat, que va ser inaugurat amb tota solemnitat el 23 d'abril d'aquell any.

LES MILLORES DE BECERRA
Amb Josep María Becerra com a president es van emprendre les últimes reformes al Feliu i Codina. Aquest singular personatge, que des del primer moment va dir que "un bon president és el que sap gestionar el club sense haver de posar ni un duro de la seva butxaca", ha fet l'última remodelació, molt positiva des del punt de vista estètic. Va arreglar l'entrada principal i va millorar les graderies i el seu entorn. També va posar torniquets a les portes per evitar l'entrada d'espavilats.
Becerra, per altra part, amb la seva visió d'empresari, va fer nou el bar -que va convertir en restaurant-, el gimnàs i altres dependències buscant una explotació que no ha donat els resultats positius que esperava. Però, si més no, ningú pot negar que el camp de l’Horta fa, avui dia, molt de goig. Molt més que altres recintes de clubs de categorias superiors. El bo del cas és que ell mateix –vinculat al món de la construcció – va treballar en les obres juntament amb diversos col.laboradors. “Ens van presentar un pressupost de setze milions i nosaltres ho fem per quatre. Aixa ens n’estalviem dotze” va comentar en un reportatge periodístic. Un fet realment insòlit.