U.AT. Horta

CAPÌTOL 18. UN LLARG LITICI A LA PRESIDÈNCIA

La Unió Atlètica d'Horta va iniciar la dècada del noranta a Tercera Divisió, després d'haver pujat de categoria el 1988. De tota manera, any rere any, patia per mantenir-se. Així, tant la temporada 89-90 com la 90-91 va acabar en una dramàtica dissetena posició. En aquesta última va ser fitxat com a entrenador l'exinternacional espanyolista Rafa Marañón. Havien tornat a l'equip, per cert, tres jugadors molt estimats a Horta, el carismàtic Maties Borsot, Luis Cortijo i Jaume Abella. I es va estar parlant durant algunes setmanes de la incorporació d'il.lustres veterans com Molinos i Pichi Alonso, o, fins i tot, del retorn d'Orlando Giménez. Finalment, però, cap d'ells va aterrar al Feliu i Codina. Després d'un començament esperançador, l'Horta va caure en picat, i, el 23 de gener de 1991, Marañón va ser destituït i rellevat pel seu antecessor, l'home de la casa Toni Civantos. L'Horta es va haver de jugar la permanència en el partit de l'última jornada contra el Martinenc. L'empat a un gol li va donar la salvació.

La temporada següent, l'Horta va viure una remodelació a la plantilla que no va donar cap resultat positiu. Al contrari. Toni Civantos va ser confirmat com a entrenador, però el mal rendiment de l'equip va provocar fins a dos relleus en la banqueta. Ferran Martínez, primer, i Salvador Solé, després. van assumir la direcció.
Però no van poder fer res per salvar l'equip del descens a una categoria en la qual no havia estat mai, la Primera Catalana, de nova creació. La derrota davant del Banyoles, per 0-2, el 18 de maig, va posar la condemna definitiva.S'ha d'esmentar que, al febrer del 1992, la directiva de Celso Fernández -de l’elecció del qual parlem més endavant en aquest capítol- va decidir donar la baixa als tres il.lustres retornats de la temporada anterior, Borsot, Abella i Cortijo, la qual cosa va provocar una amenaça de vaga per part de la plantilla, que finalment no es va portar a terme.

NOMÉS DOS ANYS A PRIMERA CATALANA
L'Horta va ser dos anys a la nova categoria. En la primera campanya, la 92-93, amb Mateo Triguero d'entrenador i amb una plantilla gairebé nova i rejovenida, no va poder aconseguir l'ascens, ja que va acabar en sisena posició. De tota manera, va estar lluitant fins al final amb equips de tanta entitat com el Sabadell, Sants, Olot, Cerdanyola i Badalona.Triguero va seguir com a tècnic la següent temporada. Però no va arribar a menjar-se els torrons al Feliu i Codina. L'Horta no rutllava i va cessar.
El va substituir Miquel Álvarez, i l'equip va anar escalant posicions. La trajectòria en les últimes jornades va ser molt bona i aixó va fer possible la consecució de la quarta plaça, que, si bé no assegurava l’ascens, deixava la porta oberta al retorn a Tercera Divisió, a l'es-pera del paper dels clubs catalans en la lligueta d'ascens a Segona B.I la gran noticia va arribar el 12 de juny, quan l'Europa i el Terrassa van obtenir l'ascens, i així, l'Horta i el Banyoles van ocupar els seus llocs a la categoria de bronze.

FERNÁNDEZ: VINT MESOS PER ARRIBAR A LA POLTRONA
Malauradament, en aquesta època, l'Horta va sortir més a les pàgines dels diaris per les polèmiques i els problemes extraesportius que no pas pels temes estrictament futbolístics.Al gener del 1990, Manuel Berché Gómez va decidir avançar uns mesos la seva marxa de la presidència i convocar eleccions, fet que va provocar un dels capítols més agres de la història del club. Dos homes van presentar la seva candidatura per succeir-lo. Un era Jaume Grau i Pujol, propietari de l'empresa Ceràmiques Grau, esponsor del primer equip. Tenia el suport de la major part dels prohoms històrics del club, entre ells l'expresident Andreu Cortés. L'altre candidat era Celso Fernández Moran.Quatre reconeguts socis van decidir impugnar la candidatura d'aquest, en detectar que no figurava com a soci en l'última llista oficial, feta pública al juliol del 1989. Era només "protector" del futbol base, ja que havia ajudat econòmicament les divisions inferiors, en què jugava el seu fill.

S'havia trobat una proposta d'afiliació de l'octubre del 1989, és a dir, només tres mesos abans de la convocatòria d'eleccions. Dies després, l'encara president Berché va fer aparèixer un nou llibre de registre de socis, molt poc fiable, en que ja estava inscrit Celso.
Mentrestant, l'altre candidat, Jaume Grau, va denunciar haver rebut diverses trucades telefòniques en què se l'amenaçava de mort si decidla continuar en la lluita electoral. I algún dels seus col.laboradors va ser, fins i tot, agredit. Seguidament va decidir retirar-se i va anunciar que donava suport al seu adversari, a qui exculpava dels fets denunciats; però al mateix temps retirava el patrocini de Ceràmiques Grau.
Celso va quedar com a únic candidat, però no podia ser proclamat president perquè pesava sobre ell la impugnació referida anteriorment.

El 9 de març de 1990, el Comitè Jurisdiccional de la Federació Catalana va fer pública la seva sentència, desfavorable a Fernández. Considerava que la seva candidatura no reunia els requisits reglamentaris i, en no haver-hi cap més candidat, instava a convocar noves eleccions, a les quals podrien presentar-se socis amb menys d'un any d'antiguitat.Aixó, teòricament, deixava el camí lliure a Celso Fernández.

Però les noves eleccions no van ser convocades i el candidat va decidir portar el cas als tribunals de justícia ordinaris. Es va produir una situació de buit absolut, de la qual es va sortir nomenant una junta accidental, presidida per Andrés Galindo.El 23 de gener de 1991, el Jutjat de Primera Instància de Barcelona va dictaminar contra Celso Fernández, que va presentar un recurs a l'Audiència Provincial.
I aquesta li va donar la raó el 9 de setembre, considerant que la seva candidatura era "perfectamente válida, al reunir todos los requisitos establecidos, tanto por los estatutos del club como por los de la Federación Catalana de Fútbol".Com que ningú va interposar recurs en el temps reglamentari, la Federació, després de rebre la notificació oficial dels advocats, va donar llum verda a la proclamació de Celso Fernández com a president de l'Horta. Era el 22 d'octubre. Havien passat, doncs, vint mesos des de la convocatòria d'eleccions...Vint mesos de lluita per ser president i més o menys els mateixos de presidència, ja que va deixar el càrrec a finals del 1993. de lluita per ser president i més o menys els mateixos de presidència, ja que va deixar el càrrec

BECERRA GUANYA LES PRIMERES ELECCIONS DE LA HISTORIA

Després de dimitir Fernández es va nomenar una comissió gestora, presidida pel doctor Andreu Cortés, que va regir el club fins a la celebració de les eleccions, que, per cert, serien les primeres de tota la història de l'entitat hortenca. Van ser fixades per al gener del 1994.Dos eren els candidats a ocupar la poltrona, el constructor Josep María Becerra i Tomás Soler, persona vinculada al món de les assegurances.Va guanyar Becerra per 45 vots de diferència.
El nou president, que fins aleshores havia tingut poca relació amb el club, era un personatge curiós. Havia fet fortuna en tocar-li la "grossa" de la loteria amb el número que jugava el club de bàsquet del qual també era president, el Santa Rosa de Lima. Aterrava a l'Horta amb idees noves, gairebé revolucionàries. Tenia, sens dubte una dura tasca al davant.