U.AT. Horta

CAPÌTOL 15. L'ASCENS A TERCERA DIVISIÓ DEL 1.988

Durant dues temporades, 86-87 i 87-88, l'Horta va peregrinar per Preferent intentant recuperar la categoria perduda. El primer intent va ser inútil. Les coses es van fer molt malament des del principi i l'equip, dirigit per Toni Civantos, que va ser susbtituït per Antonio Ruiz, va acabar en una discretíssima desena plaça, a vint punts del campió, el Sant Cristòfol de Terrassa; a catorze del quart classificat, l'Olot, que també pujava automàticament, i a onze del Sant Cugat, sisè classificat, que tenia dret a disputar la promoció.
Xifres lamentables per a un equip que acabava de baixar i, almenys en teoria, havia de ser un dels que lluitessin per l'ascens. L'ampliació de Segona B feia que les possibilitats de pujar fossin moltes, però l'Horta, des del principi, va quedar endarrerit.En canvi, en la següent temporada, una temporada en què es retornava a la "normalitat" i, per tant, només el primer classificat de cadascun dels dos grups de Preferent ascendia a Tercera, l'Horta va donar el do de pit i es va proclamar campió del primer grup. Això sí, després d'una aferrissada lluita amb el Calella, que va quedar un punt per sota, i el Sant Cugat, amb dos menys .El partit decisiu va ser el disputat contra el conjunt del Vallès Occidental, que, curiosament, dirigia el que després seria tècnic hortenc Antonio Linares.
El resultat, 5-4, demostra l'emoció i el dramatisme viscuts en aquell dia de maig del 1988, en què l'Horta va jugar amb aquesta alineació: Marc; Torrijos, Carlos, Quesada, Arturo, Candi, Orlando Giménez, Lardín, Rimbau, Ángel i Guiu. L'entrenador seguia sent Antonio Ruiz.

ORLANDO GIMÉNEZ, L'ÍDOL
La gran figura de l'equip era Orlando Giménez, conegut com "el Negro", el davanter paraguaià que va destacar en l'Espanyol i va voler acabar la seva vida esportiva en l'Horta, on es va convertir en l'autèntic ídol de l'afició. Cal destacar també homes com el veterà capità Torrijos, el porter Marc, els golejadors Candi i Guiu, i el "motor" Ángel.
El primer any després del retorn a Tercera, és a dir, la temporada 88-89, l’Horta va fer una campanya discreta, sense eufòries ni ensurts, i va acabar en la catorzena plaça, superant en vuit punts el divuitè, el Badalona, el més ben classificat dels cinc equips que van baixar. Més complicada va resultar la darrera temporada de la dècada, ja que el conjunt hortenc va estar lluitant eludir el descens fins a l'última jornada i es va salvar pel "goal-average", ja que va acabar amb 32 punts, els mateixos que el Terrassa, avantpenúltim, que va haver d’enfilar el camí de la Preferent. De fet, va haver-hi una guerra terrible entre molts equips, perquè la diferència entre el novè classificat i el divuitè va ser només de cinc punts al final del campionat.