U.AT. Horta

CAPÌTOL 12. MONFORT L'H.H. DEL FUTBOL CATALÀ

D'entre les desenes de tècnics que s'han assegut a la banqueta del primer equip de la Unió Atlètica d'Horta, cap no ha tingut el carisma de Josep Monfort.Va morir molt jove, als 53 anys, però va deixar darrere seu una trajectòria realment increïble dintre de l'àmbit del futbol català.
El seu rècord ho diu tot: va aconseguir quinze ascensos.Les seves qualitats tècniques, humanes i psicològiques el van convertir en un dels entrenadors més estimats i prestigiosos. Fins al punt que se'l considerava l’Helenio Herrera català. L'anomenaven "el Mag" perquè sabia treure fruit com ningú de plantilles que no eren, en principi, de primer nivell.A més, sabia connectar molt bé amb els seguidors. Eren famoses les seves proclames avantmatx esperonant els aficionats a donar suport a l'equip davant de partits importants. Va treballar durant tres etapes diferents a l'Horta.

A finals dels anys quaranta, amb poc més de vint anys, ja formava part del quadre tècnic blanc-i-negre; dirigint a les divisions inferiors. L'any 1952 es va treure el carnet d'entrenador regional i va començar un llarg periple per les banquetes d'un bon nombre de clubs de Catalunya.El 1969, el president de l'Horta, Andreu Cortés, li va oferir la possibilitat de tornar a l'entitat per entrenar el primer equip. Però incorporar Monfort no va resultar gens fàcil, ja que tenia un litigi amb el seu anterior club, el Santboià.

El Col.legi d'Entrenadors no va autoritzar la seva contractació i l'assumpte va acabar amb la intervenció del president de la Federació Catalana, l'advocat Pau Porta, que va dictaminar finalment a favor de l'Horta.Era una temporada molt delicada, ja que, a causa d'una reestructuració, només quedaven a Regional Preferent els classificats del segon al sisè lloc -el primer pujava a Tercera- i la lluita es presumia aferrissada. Així va ser. L'Horta va quedar cinquè i va aconseguir, per tant, l'objectiu.La classificació no va ser brillant, però els bons aficionats recorden encara l'excel.lent joc que va desenvolupar l'equip en molts partits.

El Feliu i Codina s'omplia sempre per veure les evolucions dels nois de Josep Monfort, que tenia un onze base integrat per: Domingo; Amate, Montori, Moreno, Boneu, Lorenzo o Casáis,Morera o Martínez, Guardia, Buendía, Marcial i Bueno. Un conjunltque posava en pràctica un acurat 3-2-5.Monfort no va voler renovar el contràcte, perquè el projecte esportiu que li presentava el nou president, Domènec Benavent, no el va seduir. I és que, d'ofertes, no n'hi faltaven.Va tornar només quatre anys després. Aleshores ja estava greument malalt –tenia un cáncer-, però va acceptar amb il.lusió l’oferta de Benavent. I és que sempre havia dit que el seu gran objectiu era fer campions els tres equips que més estimava., el Martinenc, l’Horta i l’Europa. Amb el primer ja ho havia aconseguit.Quan va asseure's a la banqueta del Feliu i Codina, a mitjans de la temporada 74-75, el conjunt blanc-i-negre es trobava en una delicada situació. Però va redrecar el camí de l'equip i va conduir-lo a una inesperada sisena plaça final. Un altre cop va tornar el millor futbol a Horta.

COMPLIR ELS TRES SOMNIS
Era només el primer pas. Va retocar tant com calia la plantilla i es va disposar a complir la segona part del somni. La lluita per l'ascens a Preferent es va reduir a dos equips, l'Horta i el Badalona, que van mantenir un duel explosiu. El partit clau es va jugar al camp de l'avinguda Navarra, a quatre joraades del final. Una victòria costanera donava gairebé l'ascens als locals. Però els homes de Monfort van guanyar l'enfrontament per 1-2. La rebuda al Feliu i Codina va ser tan sorprenent com apoteòsica. L'equip ja no va fallar en els partits que quedaven i va quedar campió. Curiosament, el Badalona també va acabar pujant, ja que va guanyar l'Olot en la promoció. La formació més habitual estava formada per: Aroca o Riol; Castany, Marín, Català, Puertas; Rubio, García, Vidal, González, Floro i Formento. Ara, el sistema de joc utilitzat era un 4-3-3. Monfort feia jugar dos davanters centres nats, Floro i Formento, que aprofitaven la gran velocitat i les precises centrades de González.
També cal destacar el treball de Puertas, conegut com el "Neeskens" de la categoria.Tothom donava per fet que Monfort seguiria a l'Horta. Però s'oblidaven que li quedava encara per complir la tercera part del seu somni. I, malgrat que la seva salut es deteriorava cada cop més, no va dubtar a fer-se càrrec de l’Europa, el club del seu barri natal, que intentava retornar a Tercera. A pesar que havia de fer esforços increïbles per treballar i, fins i tot, per mantenir-se dret, va fer feliços els aficionats de Gràcia fent campió l'equip escapulat en aquella temporada 1976-77.

Tres anys després, el 14 d'agost de 1980, va perdre la seva lluita amb la malaltia. El juny encara havia dirigit l'Europa en el partit d'homenatge al porter Rovira. En el seu cas no ens equivoquem gens en dir que la seva il.lusió pel futbol li va permetre viure molts més anys d'allò que els metges havien diagnosticat.