U.AT. Horta

CAPÌTOL 11. ELS DOS SOMNIS DE BENAVENT COMPLERTS

La bona gestió administrativa i social del doctor Andreu Cortés com a president no es va poder referendar, però, amb un retorn de l'equip a Tercera Divisió. I aquest va ser l'objectiu que es va marcar el seu successor a la presidència, Domènec Benavent, quan va arribar al càrreç, el 1970. Ben aviat, de tota manera, va rebre el primer cop, ja que, a la fi de la temporada 70-71, l'Horta, després d'una trista temporada, va baixar encara un graó més, en passar de Regional Preferent a Primera Regional.
La dinovena posició que va ocupar l'equip del Feliu i Codina a la fi del campionat va sentenciar-lo.Sortir d'aquesta categoría va costar sang, suor i llàgrimes al conjunt hortenc. La primera temporada va ser molt trista, i no va tenir ni tan sols opció a lluitar per l'ascens; va acabar en una decebedora catorzena plaça. En les tres campanyes següents, l'èxit es va acariciar, però no es va poder assaborir.
El quart lloc dels tornejos 72-73 i 73-74 va anar seguit per una sisena plaça final el 74-75.Fins a la conclusió de la temporada 75-76, de la mà del carismàtic tècnic Josep Monfort -que s'havia fet càrrec de l'equip hortenc a mitjans de la campanya anterior, quan es trobava en una situació delicada-, no va poder abandonar la Primera Regional. És a dir, que l'Horta va passar tot un lustre en aquesta categoría.

UNES DESLLUÏDES NOCES D'OR
El 1972, el club va complir cinquanta anys de vida, però les celebracions van passar desapercebudes. Es evident que no era aquell el millor moment de la història de l'entitat, però cal pensar que hauria estat molt escaient celebrar les Noces d'or ni que fos per demostrar la vitalitat d'un club que havia superat tota mena de vicissituds i situacions força delicades. Ja en les noces de plata havia passat una cosa semblant. Com hem explicat, el club es trobava llavors en una situació crítica, que va estar a punt de costar-li el desnonament del camp de l'Horta.La temporada de l'ascens a Preferent va ser molt emocionant. L'Horta va mantenir un aferrissat duel amb un altre equip històric, el Badalona, que va inclinar-se del seu costat. Monfort, aconseguit l'objectiu, va deixar la banqueta a tota una institució en el club, Ferran Català.Pujar significava gairebé assegurar-se l'ascens a Tercera un any després, ja que per a la temporada següent estava programada una restructuració a nivell estatal, en crear-se la Segona B. Els quinze primers classificats ascendien a Tercera. Era qüestió, doncs, de no quedar entre els cinc últims, els dos primers dels quals seguien a Preferent i els tres últims baixaven a Primera Regional.

A TERCERA DUES DÈCADES DESPRÉS
L'Horta va fer patir els seus seguidors, perquè tota la temporada va lluitar a la zona mitjana-baixa de la classificació. Finalment, va aconseguir l'objectiu gràcies a la seva dotzena posició. Val a dir, però, que només va sumar dos punts més que el setzé, el Tortosa, i sis més que el cuer, L'Ibèria. El club del Feliu i Codina va acompanyar a Tercera l'Europa -campió-, Figueres, Gavà, Malgrat, Júpiter, Badalona, la Cava, l'Hospitalet, Andorra, Vic, el Masnou, Oliana, Barcelona amateur i Montcada. Molts noms històrics, com es pot veure. Els jugadors que van tenir una participació més important en l'ascens van ser: Riol, Vélez, Marín, Huertas, Castany, Rodri, Molano, García, Floro, Fernández, Forment, Berruezo, Santi i Celes.
El president Benavent va veure així fer-se realitat els seus dos grans objectius: d'una part, l'ascens a la categoríi de bronze -encara que la Tercera Divisió s'havia convertit, teòricament, en quarta categoria a causa de la creació de la Segona B-, i, de l'altra, la gran reforma de les instal.lacions hortenques, que es va dur a terme a partir del 1976 i que va deixar el recinte pràcticament nou. Benavent va abandonar el càrrec, i la presidència de l'Horta va recaure en Josep Garcia. Molts entrenadors es van succeir en aquesta etapa a la banqueta hortenca. Uns van tenir més sort i d'altres, potser amb més renom, no van acostar-se, ni de bon tros, ais objectius previstos.
A més de Josep Monfort, van ocupar la banqueta del club Víctor Frattarola -que, com aquell, va dirigir l'Horta en diferents èpoques-, Miquel Badia i Vicente Ordóñez.Capítol a part mereix Ferran Català, un home que simbolitza la fidelitat a uns colors. Va ser el capità i jugador més carismàtic de la primera meitat dels setanta i, tot seguit, sense experiència com a entrenador, es va fer càrrec de la banqueta, encara que l'etapa en la seva nova tasca no va ser gaire llarga.

Capítol a part mereix Ferran Català, un home que simbolitza la fidelitat a uns colors. Va ser el capità i jugador més carismàtic de la primera meitat dels setanta i, tot seguit, sense experiència com a entrenador, es va fer càrrec de la banqueta, encara que l'etapa en la seva nova tasca no va ser gaire llarga.